miércoles, 16 de octubre de 2013

1/2 gram Cocaine

Bryan Lewis Saunders

mordidos por cien ojos
retales
de mi rostro putrefacto
pegados a la máscara

martes, 15 de octubre de 2013

Para Jane

"225 días bajo la hierba
y sabes más que yo.

hace mucho que te has quedado sin sangre,
eres leña seca en una cesta.

¿es así como son las cosas?

en esta habitación
las horas del amor
aún hacen sombras.

cuando te fuiste
te llevaste casi
todo.

me arrodillo por las noches
ante tigres
que no me dejan tranquilo.

lo que fuiste
no se repetirá.

los tigres me han encontrado
y no me importa."

Charles Bukowski

0.04

sangre vacía
raíces enredadas en los brazos
insuficiencia mental para
escapar de esta cárcel
abierta

no importa la longitud
no existe el espacio cuando
otro día de sombra caliente
se está rompiendo
en mi espalda

no importa el tiempo
no hay cabida en su brevedad
ahora los segundos
están
pasando
a ser
primeros

viernes, 11 de octubre de 2013

«La persona detrás de la puerta cerrada»

"No llores con tus ojos grises porque tus ojos no se parecen a las estrellas. El humo, el gris, la niebla: ¿con qué escribir el poema sin estos brazos rígidos, sin estos huesos torcidos de abrazar sombras? Me veo despertar, me veo ver que no está, me veo por el ojo de la cerradura: mi atroz imaginación, no entiendo el porqué de tanta ausencia.
Llena con tu muerte el vacío de tu vida. Arráncate de ti. Y el calor, el verano comiéndote, pudriéndote. Llena con tu sol el vacío de tus noches. Y esta piedad sin motivo, este amor sin objeto llevado como un objeto precioso cuando en verdad no hay qué respirar. Llena con tu silencio el vacío de tus palabras. Hubiera querido llorar innumerablemente. La ausencia de quien yo sé pesa en esta imposibilidad de desear."

Alejandra Pizarnik

jueves, 10 de octubre de 2013

Y el tacto de tu piel, y un papel, y un cigarrillo...



"Siempre a la deriva en un barco que siempre arde; al entierro de mi vida llego tarde."

martes, 8 de octubre de 2013

An die Nachgeborenen / Als nascuts després

2

"In die Städte kam ich zur Zeit der Unordnung
Als da Hunger herrschte.
Unter die Menschen kam ich zu der Zeit des Aufruhrs
Und ich empörte mich mit ihnen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Mein Essen aß ich zwischen den Schlachten
Schlafen legte ich mich unter die Mörder
Der Liebe pflegte ich achtlos
Und die Natur sah ich ohne Geduld.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.
Die Straßen führten in den Sumpf zu meiner Zeit.
Die Sprache verriet mich dem Schlächter.
Ich vermochte nur wenig. Aber die Herrschenden
Saßen ohne mich sicherer, das hoffte ich.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war.

Die Kräfte waren gering. Das Ziel
Lag in großer Ferne
Es war deutlich sichtbar, wenn auch für mich
Kaum zu erreichen.
So verging meine Zeit
Die auf Erden mir gegeben war."


[...]


"Vaig arribar a les ciutats a l'hora del desordre
quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l'hora de la revolta
i em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
i m'ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l'amor distret
i mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
la parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi, però aquells que governaven
es trobaven més segurs sense mi. Jo m'ho pensava.
Així va passar el temps
que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques; la meta
molt distant;
perfectactament visible, malgrat que em semblava
difícil d'assolir.
Així va passa el temps
que em va ser donat a la terra."


Original: Bertolt Brecht.
Traducción: Feliu Formosa, Artur Quintana.

jueves, 3 de octubre de 2013

1.20

'¿y si aún podemos ser felices?'
y ante el nuevo estigma yo
dejé caer los jirones de la carne
sobre el asfalto

carne sin nombre
no te siento
tu humillación acaba aquí
tu gusano hambriento ya rasga mis venas
y bebe su vino
áspero

el precio a pagar
fue demasiado alto
el precio a pagar para poder palpar la vida
en su momento
inalcanzable
inabarcable
a través del aire recuerdos prendidos
y atravesándome
cuerdas
siempre en tensión
siempre vibrando
bajo la piel o sobre ella
en todas partes
la misma canción para el nuevo estigma
mis viejos jirones
devorados
por el asfalto
. . .

martes, 1 de octubre de 2013

Els amants

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

13.32

la palabra es un crimen
nacimiento vacío de mi conciencia
algo para llenar el hueco
una garganta para el grito
impronunciable
asesinado ante el entendimiento

ahora ya no es
y aunque no sea llegará y pasará
debe caer para empezar

así
el suicidio de mi voz empieza en este punto.